Anna Pujabet

Si aquestes alçades encara no has descobert que hi ha d’animal en tu esperat a sentir plorar al teu fill/fills (estranyament els bessons ho fan els dos al mateix temps.. perquè vegis lo llestos que son quan encara, representa, no tenen coneixement)

Creus que et parlo d’un soroll molest? Penses que es el mateix que haver suportat la criatura de la veïna durant mesos?

Desenganya ´t, el software del teu bebè esta dissenyant exclusivament per fer-te reaccionar a tu. I és, t’asseguro, alta tecnologia.

No hauràs sentit mai un domini mental tan bestia. Son ordres cerebrals directes i aplanants. Castanyes neuronals. Ells envien així el missatge en clau (com que no saben parlar…) i el problema es que nosaltres quasi hem perdut l’habilitat de llegir el pensament. ( en el cas del homes, l’han perdut del tot)

D’entrada et bloqueja. Quedes tibada, endurida,  sense voluntat pròpia. Si et parlen, no hi sents. Si et fan broma, no rius. Si miren de fer-te interferències, de  tallar la  connexió,(ui, llavors..) et tornes agressiva, es que no se que faria!!.

Que li passa? Esta malalt? Te fred? Gana? Son? Mal de panxa? Busques i busques la descodificació i no encertes , no encertes  i et desesperes.  

Mai he fet mal als meus fills, ni la famosa “bufetada a temps” soc una gran defensora de l’educació sense violència, per tan, condemno a les mares que peguen o maltracten però al seu favor diré que, en algunes situacions, les he pogut entendre;  De vegades reps unes incitacions sensorials  que costen molt de dominar.

L’únic que tens clar es la missió que t’han assignat:

-  fer-lo callar.

Com sigui, i per aconseguir-ho, el que calgui.

Quan obres la porta per primer cop carregant amb els dos bebès poc imagines que ja mai mes  casa teva serà el que era.

L’ordre, el silenci, les costums. Les dues criatures, aparentment inofensives, que dus embolcallades tan quietones elles  i que fan poc mes de dos pams seran, mes que els reis,  els amos en qüestió …d’hores.

Es una invasió subtil, gairebé estratègica en la que et veuràs sotmesa progressivament, ni sabràs com,  fins  que un dia et pararàs i et preguntaràs amb gran esforç:

               -         Com era jo abans d’ells?

Quan tanquis la porta el teu tu quedarà a fora i allà estarà esperant a que arribi el moment en que siguis prou egoista per recuperar-lo.

Jo en dic:  La llei de la resistència de la bufeta

Son les 6 de la tarda. Tornes a casa amb un pipi que et mores.

Descarrega’ls.

L’un plora, l’altra te set. Ara s’ha cagat. El canvies. Mentre la nena insisteix,  bramant. L’agafes, la consoles. Potser te son. No vol dormir. On és el xumet? Omples la banyera. Ja son les set? Despulles un, despulles l’altra. Truquen al telèfon, qui deu ser tan oportú? No despenges. Ara que ja s’aguanten asseguts, que bé!,  els pots posar juntets a l’aigua amb els agafadors. Respires. Ai! La tovallola. Tornes a respirar. Es igual, amb el barnús. Somriuen. S’esquitxen. Dimonis!. Que macos!.

Uns segons de pau?

Notes el sota ventre adormit, un formigueig fred t’entumeix les cames  i  aleshores et ve al cap…ostres, poder que vagi a pixar!

• - Hola maca, ja te’n vas?

La infermera va entrar furetejada, amb les butxaques plenes d’andròmines i la seva olor a paracetamol.

• - Se’t gira feina..

Sense deixar de parlar em va alçar la camisa i va procedir a netejar-me la ferida. Feia anar l’esparadrap i les gasses com si estigues folrant un llibre

• - Tindràs ajuda, no? Amb tanta canalla….

Però no podia respondre, emparanoiada, em sentia envaïda per la llàstima.     

• - quina edat dius que tenen els grans?

Incapaç de dir res. Tenia mes nusos al coll que un tapís de macramé.

De cop se’n va adonar.

I em va veure.

Se’m va quedar mirant.

 I jo a ella.

M’adolorien les parpelles, les havia deixat obertes perquè duia els ulls saturats de llàgrimes i si paperejava estava llesta.

A dures penes la veia amb tan de líquid surant-me a les retines.

Amb tensió.

No reaccionava. Sense estímuls la observava fit a fit; la boca contreta, els llagrimalls a petar i la vista quieta com un mussol petrificat.

Ella va quedar muda també.

Crec que per segons va dubtar en donar l’alarma segura de que m’agafava un síncope.

Quan va acabar de debatre’s amb que fer amb mi, em va tocar la ma i va dir:

            -   Plora, dona, plora. Tinc dos fills jo, no et faci vergonya. Si no ho treus serà pitjor.

I ho vaig fer. Quasi involuntàriament però ho vaig fer.

Allò de “un mar de llàgrimes” se’n va quedar curt.

Enriui-te’n de les fonts de Montjuic!

Sempre hi ha un després.

De la depressió post part també te’n surts.

Sabia que jo no era així. Que tot el que notava no era mes que un miratge, la meva ment m’enganyava. No tenia motiu. Cap ni un. Les coses dolentes eren meres excuses per justificar l’estat d’ànim. Tenia que descobrir la solució. Havia de resoldre com fer fora de mi les boirines.

En la primera revisió li ho vaig dir el metge:

-  si us plau ajudi’m.

Tots insistien en que només els fàrmacs em podrien fer millorar. M’hi resistia.

 -busquin en el meu cos, alguna cosa s’ha alterat.

No ha pogut ser fins quasi bé 4 mesos mes tard en que unes anàlisi de tiroides detectaven hipotiroïdisme.

Per fi.

Sabeu que em va dir l’endocrina?

“Moltíssimes vegades es confon la depressió post part amb una alteració de tiroides. Per desgracia passa massa temps abans no la tractem i resulta irreversible.”

Com pot ser?

Els defectes hormonals es localitzen amb una simple anàlisi de sang.

Entenc que pels metges som poc mes que un historial. Ho comprenc perquè sinó els que acabarien malament del cap serien ells. Per això, també,  en ocasions s’equivoquen.

Cal no confinar-se de ple. Cal que cada una vetllem per nosaltres mateixes i no renunciem a conformar-nos.

Si no et trobes bé, busca. No desisteixis fins que sàpigues.

Els problemes son només un repte. Existeixen per cercar la solució.

No perdis temps. No et preocupis,  ocupa’t .

I la trobaràs.

A cadascuna de les animes que d’una manera directa o indirecta aquell estiu varen  allargar-me la mà per tibar-me i fer-me sortir del pou negre on vaig caure sense voler….

En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.

Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer:  Les Meves  Amigues. Amb majúscules.

Sempre hi son.

Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.

Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.

Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.

Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.

No sé que he fet per merèixer-les.

Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.

Algun dia els hi havia de dir.

Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.

 He pensat que aquest era un bon lloc.

 A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.

A la Susana (mare de 4,  tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del  que s’apercep.

I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.

Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.

Us estimo molt.