Anna Pujabet

• - La infecció era molt gran. He hagut de tallar un tros de budell, l’apèndix i m’ha estat impossible, ho sento, salvar-te l’ovari.  De fet, ja feia temps que no et treballava. Tal i com intuïa, al darrera duia enquistada una massa de la mida d’un ou. Es un tipus de tumor que nosaltres anomenem teratoma. L’hem analitzat. Estigues tranquil·la perquè no te signes de malignitat. S’hi ha trobat restes d’ungla, pel i ós.

Evidentment em va costar assimilar la informació, sobretot l’apunt final: ungla, pel i ós? Amb la boca encara pastosa per l’anestesia vaig enfocar als meus pares i aquests em van tornar la senyal amb un posat de “espera’t que això no és tot”.

El metge seguia allà, parlant:

• - Quan la teva mare estava embarassada duia al ventre dues criatures. Una d’elles no va evolucionar i el cos de l’altra, el teu, el va absorbir. En aquell temps no hi havia els sistemes de detecció tan moderns que hi ha ara….A una dona li era impossible saber que portava bessons fins que no arribava el moment del part. No es el primer cop que m’hi trobo, tot i que normalment tenen preferència per enquistar-se a l’esquena o en llocs on no es difícil extirpar. Podries haver viscut amb ell sempre i no adonar-te mai o podria sobreinfectar-se, ves a saber perquè, com ha passat ara.

Però que diu aquest home? Vaig pensar.  Es que se m’han mort algunes neurones amb tanta febre i ara sóc esquizofrènica?  Semblava ben be ciència ficció.

• - Aquest projecte de germà quasi acaba amb tu. Però sortosament tot ha sortit bé. Ara a recuperar-te!

Hem va palmetejar les cames, va donar la mà als meus pares i acomiadant-se a veu baixa,  se n’anaren.

Tenia son.

Volia dormir més.

Van obrir a cegues. La incisió era semblant a una cessaria.

Diuen que la intervenció va ser llarga i les noticies que arribaven de quiròfan,  escasses i inconnexes. Caldria esperar.

Quan per fi  vaig obrir els ulls, el cap em donava voltes però el somriure brillant de la gent que m’estimava  m’augurava bones noticies. Tornava a ser aquest món i pel que semblava, per quedar-me.

Que ha passat?

El doctor Samaranch estava assegut de nou a l meu llit, decidit, aquesta vegada, a explicar-me tot el que havia trobat amagat al meu cos:

(continua)

Era un ginecòleg de renom.

            Havia vingut a saludar una pacient que ell tractava en la seva consulta privada.

Al descobrir-lo, el meu xicot, empès per la situació i aconsellat per la infermera de guàrdia, li va suplicar que em fes una ullada.

            Ell va consentir. Li deuria picar la curiositat un historial clínic tan confús perquè no va ser massa difícil convèncer-l.

            Es va asseure a la voreta del llit. Em va tocar i em va mirar. Va preguntar.

Es va tornar a posar l’abric tot dient:

• - Aquesta nena té un problema a l’ovari esquerra. No ho han vist al tac perquè la estructura dels ovaris no deixa veure res que hi hagi al darrera.

L’endemà vaig empitjorar.

Tothom estava nerviós.

Els metges no sabien si confiar amb el diagnòstic del metge esporàdic que havia aparegut la nit anterior i jo seguia sense mostrar mes signes externs.

Entre fem i no fem tot seguia igual.

A la tarda, el meu xicot i la infermera, van decidir trucar al metge que semblava tenir la resposta.

Si algú el coneix, sabrà el convincent que és ell. Així que al pobre doctor no li va quedar mes remei.

Segons va explicar-nos mes tard, era apunt d’entrar a veure un partit de l´Español quan dos histèrics de la Corrachan el trucaven per que vingués urgentment  a operar a una pacient agonitzant.

 (continua….)

Deixeu-me fer un parèntesi en honor a tots aquells que creuen que en aquest món  res es per casualitat.

Ara us explicaré un episodi de la meva vida molt anterior a tot això que per alguns serà curiós, per altres anecdòtic i per uns pocs serà un cas paranormal.

Deuria tenir jo uns vint-i-cinc anys.

Em trobava malament. No sabria dir que em passava apart d’un imperceptible dolor al costat esquerre, com de flat. Dècimes de febre i res mes.

Era a Barcelona amb una amiga, la Marta. Ella preocupada pel meu estat malaltís em va convèncer perquè em visités a les urgències d’un hospital.

Vaig ingressar a  la Corrachan sense saber molt bé que dir. Em van fer unes anàlisi que detectaven un focus infecciós i desprès d’exàmens exhaustius, ressonància inclosa, van decidir que em quedava allà.

No havien trobat res però la sang cada vegada era més bruta i la febre es va situar als 39.

Una setmana desprès seguia en aquella habitació i la temperatura del meu cos rondant els 40. Llegia el desconcert en la cara dels que m’atenien i la por en els meus familiars. Que estava passant? Jo tenia molt fred. M’havia de morir? De què? Potser no m’ho volien dir.

Veia el desesper en la cara del que desprès es converitia en el meu marit i per la porta entreoberta el sentia discutir i demanar explicacions.

Jo només volia dormir i tapar-me.

Així un dia i un altra. I moments que no recordo perquè el deliris en feien perdre la consciencia.

Fins que una nit, per atzar, va visitar la  planta la persona que em salvaria la vida.

(continua..)

Els meus quatre fills han nascut per cessaria. Els dos primers, desprès de 12 hores de part, els segons en 10 minuts.

L’últim cop, però,  la sensació de pànic era, com diria un amic meu, brutal.

Pitjor que amb els primers, molt pitjor.

Tremolava tant que em van haver de agafar entre dos per posar-me l’epidural.

Que li passava al meu cervell?  On estava el problema? En el part o en lo que venia desprès?

 Per costum patim innecessariament pel que ha de venir. Aquesta mania que tenim de preveure fa que una mala estona de 15 minuts duri setmanes. I, de vegades ni tan sols és una mala estona.

A mi se’m devia notar a la cara.

En la sala de parts, de tant en tant algú treia el cap per darrera de la meva muntanya abdominal i deia:

• - veus com no passa res?

Els esvoltava traginar. Sorolls de ferrallots i bosses que s’estripen. S’explicaven coses, reien. Per un moment vaig estar temptada de recorda’ls-hi que hi havia una ment enganxada a aquell cos.

• - Estàs bé, guapa? Va, ja queda poquet, aviat els tindràs aquí.

La infermera em va fer una moixaina i aleshores hi vaig caure.

Es veritat, se m’havia oblidat.

Les tenebres se’n van anar i va aparèixer la llum:

      Aquell era el dia i el moment en que havia de conèixer els meus fills.